Participa en el projecte!

Gràcies a l’esforç de molta gent ja hem superat l’ecuador del documental! Ens manca una darrera empenta per enllestir-lo i per això hem obert una línia de mecenatge dins d’aquest blog.

Colabora-hi clicant aquí!!

Aquí pots veure una mostra del que hem fet fins ara:

Humans i ratpenats serà un documental de 50 minuts sobre la complexitat de les relacions entre elshumans i la natura a partir de la mirada a un grup animal que es troba a tot el món y que mai deixa indiferent. Per la seva varietat, distribució y vida enigmàtica els ratpenats ens permeten abordar la necessitat de conservar la natura.

Entre el material enregistrat fins ara s’hi compten els hospitals de ratpenats d’Austràlia, elconflicte entre vampirs i ramaders i la importància dels ratpenats pol•linitzadors a Mèxic, el contrast entre la adoració als ratpenats i el seu consum tradicional a Indonèsia, el turisme deratpenats i els ratpenats com a controladors de plagues a Texas (EUA). Ens queden només dues expedicions de filmació per cobrir tots els capítols del guió: impacte sobre les poblacions humanes de la major concentració de guineus voladores del món, a Zàmbia, i el negoci del guanoa Vietnam.

Si vols saber més sobre el projecte i sobre com serà el documental pots fer una ullada als posts d’aquest blog.

T’esperem!!

Ratpenats al radar!

Diuen que quan Marconi va explicar als seus familiars que volia provar d’intercanviar senyals inalàmbrics a distància el van enviar a una institució de salut mental perquè li fessin una revisió. Si no ens haguéssim documentat prèviament, quan la Dianne Odegard del Bat Conservation International ens va explicar que el seu marit seguia els moviments dels ratpenats de Bracken Cave pel radar meteorològic el nostre escepticisme no hauria estat menor.

Arribem a casa la Dianne i en Lee Mackenzie, perquè ens mostrin com és possible aquesta filigrana tecnològica. La visita, però, comença amb la presentació d’una bona colla d’hostes alats que omplen els racons de la casa i del jardí. La vida de Diane i Lee gira al voltant dels ratpenats, i han muntat a la seva pròpia vivenda un hospital de campanya per ajudar els animals ferits que els veïns troben per la seva zona. Mentre en Lee ens mostra la gàbia de vol que tenen al jardí, pas previ a l’alliberament dels animals, la Dianne està alimentant un ratpenat cua-llarg amb cucs de la farina. En veure’l de prop, tan menut i fràgil, es fa difícil creure que pugui arribar a interceptar les senyals del radar en els seus vols nocturns. És clar que no ho fa sol, sinó acompanyat d’uns quants milions de congèneres.

La idea d’utilitzar els radars meteorològics va sorgir de qui possiblement ha estat l’investigador de ratpenats més brillant i revolucionari: Thomas Kunz. Els seus estudis dels moviments de ratpenats i de les seves preses a l’aerosfera el va portar a proposar una nova disciplina de l’ecologia que intenta comprendre les complexes interaccions de la fauna en un medi tant canviant com és l’atmosfera. La va batejar com a aeroecologia.

Les imatges de radar que ens mostra en Lee al seu ordinador són doncs fruit de la iniciativa d’aquest pioner. Cada matí en Lee entra a la web de l’MRMS (multi radar sensor system), una iniciativa conjunta de diverses institucions de recerca d’Estats Units, que ofereix al públic mapes detallats dels fenòmens atmosfèrics de tot el país, i que permet també observar els moviments en massa dels ratpenats. La interpretació de les imatges no és senzilla, cal una bona dosis de pràctica i coneixement de les particularitats del clima de Texas per no confondre un núvol de debò amb un núvol de ratpenats, o vice-versa. En qualsevol cas en Lee ha après a interpretar amb molta precisió el que mostren els radars. Ens mostra com el dia anterior un front provinent de l’est va arrossegar un extens núvol d’insectes de les regions agrícoles veïnes cap a l’interior de Texas. Els ratpenats van aprofitar-ho per desplaçar-se menys de l’habitual per alimentar-se. A les poques hores de fer-se fosc el dens núvol de ratpenats s’estén diverses desenes de quilòmetres aprofitant el manà que els porta el vent.

En Lee, que insisteix que no és un científic sinó un simple afeccionat als ratpenats (ens costa de creure!), registra diàriament les hores d’emergència dels diversos refugis multitudinaris del sud de Texas (Bracken Cave, el pont d’Austin, Frio Cave, etc.), mesura la màxima extensió dels diversos núvols de ratpenats per poder inferir la quantitat que n’hi ha, i pren nota molt detallada de les condicions ambientals (temperatures, vent, pressió atmosfèrica i tot un reguitzell de variables més) que hi ha als voltants de cada cova. La seva sèrie de dades, molt rigorosa i constant, comença a ser molt llarga. Ciència popular d’alta tecnologia. El somriure que acompanya tothora aquest home enèrgic i entusiasta desapareix sobtadament quan li preguntem què passaria si tots aquests ratpenats que ell segueix amb tant interès desapareguessin de cop. “Seria un desastre, més ens val que no passi mai”. El desastre de què ens parla en Lee seria alhora econòmic i de salut pública. La novíssima disciplina de l’aeroecologia ja ha permès quantificar amb rigor el valor econòmic dels ratpenats, i el sobrecost que tindria per a l’agricultura la seva desaparició. El servei ecològic dels ratpenats s’hauria de reemplaçar amb pesticides, amb l’important detriment cap a la salut públic que això suposaria, per valor de 700 mil dòlars només en el cas del cultiu del cotó al sud de Texas, i per uns 3700 milions de dòlars al conjunt dels Estats Units. El que abans era un intangible en els esquemes econòmics, el valor d’una petita fracció de la natura que ens envolta, ja té preu. Donada la seva magnitud no seria imprudent que els arquitectes de la nostra economia l’internalitzessin.

La Dianne cuidant un ratpenat perquè pugui tornar a aparèixer al radar
La Dianne cuidant un ratpenat perquè pugui tornar a aparèixer al radar
Lee Mackenzie mostrant-nos la gàbia de vol
Lee Mackenzie mostrant-nos la gàbia de vol
Un dels ocupants de la gàbia de vol
Un dels ocupants de la gàbia de vol
En Lee ens mostra com els ratpenats s’han estès sobre el cel de Texas
En Lee ens mostra com els ratpenats s’han estès sobre el cel de Texas
Evolució del núvol de ratpenats durant la nit
Evolució del núvol de ratpenats durant la nit
En Lee i la Dianne amb l’equip de filmació
En Lee i la Dianne amb l’equip de filmació

Atrets pel superlatiu – Bracken Cave

Hi ha indrets que gairebé tothom somia trepitjar algun dia. Les piràmides d’Egipte o la Torre Eiffel potser figuren al capdamunt de la llista de destinacions que molts voldríem visitar. Per als amants dels ratpenats la llista l’encapçala indiscutiblement Bracken Cave.

Bracken Cave és el superlatiu imbatut, la congregació de ratpenats més gran del món. La promesa d’un espectacle magnífic. I no som capaços de trobar-la. El neguit va en augment a mesura que avança la tarda i seguim recorrent quilòmetres intentant interpretar el senzill plànol de què disposem, sense aconseguir localitzar el trencall que ens hi hauria de dur. L’hem cercat del dret i del revés al GPS però el seu nom no hi figura, sap greu però en aquesta ocasió aquesta joia de la tecnologia no ens hi pot acompanyar. Bracken Cave és la meca dels amants dels ratpenats, però no figura als mapes, i els seus custodis es cuiden amb molta eficàcia de no fer-lo visible. Amb això, francament, no hi comptàvem. Donada la magnitud i rellevància de la cova ens esperàvem trobar indicacions lluminoses a la mateixa autopista que uneix Austin i San Antonio, al sud de Texas, que ens conduïssin fins a la porta mateix. Després de donar unes quantes voltes ens aturem en una benzinera, suposadament propera a la cavitat, a preguntar ja amb certa desesperació. Al primer interpel·lat li sona però no sap donar-nos majors indicacions. El segon sap on és però reconeix que és de molt mal trobar,” ho tenen força amagat” segons ens matisa. Les seves indicacions, sigui com sigui, ens hi acaben portant. Encara som a temps de veure l’emergència!

Ens afegim al grup d’uns trenta visitants que avui poden atansar-se a la cova. Mylea Bayless, Directora de Programes de Conservació del Bat Conservation International (BCI), ens espera per fer-nos d’amfitriona durant la visita. El zel amb què el BCI protegeix aquesta cavitat imprescindible està justificat, ens exposa, per la pressió urbanística que hi pesa i perquè el fàcil accés a la cavitat podria comprometre la colònia si fos massa freqüentada. Des que van comprar la cova i els terrenys que l’envolten els esforços del BCI s’han centrat a controlar i regular l’afluència de visitants i a millorar l’entorn natural. La nostra impressió és que han assolit ambdós objectius amb nota. Juntament amb la Mylea un nodrit grup de voluntaris locals ens acompanya per fer el guiatge i assistir als visitants. Són les sis de la tarda i arribem amb el grup davant la cova. Els visitants es van acomodant en els bancs de fusta que el BCI ha instal·lat potser per remarcar que el que venim a veure és eminentment un espectacle. A cada banc hi ha una placa metàl·lica on hi figura el nom del donant que l’ha finançat. Aleshores Don Bergquist, voluntari jubilat del BCI, combinant rigor i sentit de l’humor, fa una llarga introducció al món dels ratpenats, recolzant-se en la seva veu i algunes fotografies que porta com a suport. Afegim un ingredient més a l’espectacle, és un espectacle educatiu. Mentre Don encara està explicant comencen a sortir els primers ratpenats. L’atenció del públic es mou cap a l’entrada de la cavitat.

La boca de la cova, d’uns 10 metres de longitud, està en una petita depressió del terreny, pel que els aproximadament 15 milions de ratpenats cuallargs (Tadarida brasiliensis) que surten del seu interior cada vespre es veuen obligats a guanyar alçada formant un espiral frenètic i densíssim, que acaba desfilant en una impressionant formació que serpenteja cap a l’horitzó. L’emergència pot durar fins a quatre hores, no poden sortir tots els animals de cop, i per això comencen molt d’hora, quan el sol encara no s’ha post. El volum desmesurat d’animals, la velocitat i gràcia amb què travessen davant nostre, i l’intens soroll de l’aleteig, segresten la nostra atenció llarga estona. Marxem de fet quan ja no queda llum per seguir veient els qui sap quants milions de ratpenats que encara resten per sortir.

Es comprèn, un cop viscuda la magnitud de l’espectacle, que el BCI atregui tots els recursos i voluntaris que li fan falta per preservar la cova. L’amenaça d’una nova urbanització immediata als terrenys del Bracken Cave els ha posat de nou en alerta. La urbanització en sí no afectaria directament a la cavitat, però multiplicaria exponencialment els contactes entre humans i ratpenats, amb conseqüències imprevisibles per la cova i els seus ocupants, ens aclareix la Mylea. Al BCI estan decidits a evitar el conflicte i per això Mylea no dubta que l’entitat serà capaç d’aconseguir els prop de 20 milions de dòlars que fan falta per comprar els terrenys i impedir així les obres. Desprès d’haver-los conegut nosaltres tampoc ho dubtem.

Entrada al Bracken Cave
Entrada al Bracken Cave
Expectació al sortir els primers ratpenats
Expectació al sortir els primers ratpenats
Un dels bancs de fusta, fruit del donatiu de membres del BCI
Un dels bancs de fusta, fruit del donatiu de membres del BCI
Don Bergquist explicant la vida i miracles dels ratpenats
Don Bergquist explicant la vida i miracles dels ratpenats
El riu de ratpenats
El riu de ratpenats
Emergència al Bracken Cave
Emergència al Bracken Cave
Emergència al Bracken Cave
Emergència al Bracken Cave
Mylea Bayless conversant amb l’equip
Mylea Bayless conversant amb l’equip
Darreres llums del capvespre sobre Bracken Cave
Darreres llums del capvespre sobre Bracken Cave

El pont sobre el riu Colorado

“És important mantenir-se hidratat!”, “L’aigua és necessària!”, són alguns dels eslògans que Cory Roussel clama mentre travessa el pont de Congress Avenue, atestat de curiosos que es recolzen a la barana expectants. D’acord amb el servei nacional meteorològic d’Estats Units, a Austin, la capital de l’estat de Texas, només es superen els 38ºC 18 dies l’any. És agost, i és un d’aquests dies. Potser per això no hem pogut renunciar al seu oferiment. Malgrat ja són les 6 de la tarda la calor encara es deixa sentir, i la multitud que es congrega al pont es suficient perquè Cory vengui entre 100 i 200 ampolles cada vespre, ens detalla satisfet. Un petit negoci que li permet guanyar-se la vida treballant només els vespres de març a novembre, mentre hi ha ratpenats.

Sustenta el seu negoci una maternitat de ratpenats cuallargs mexicans (Tadarida brasiliensis) que ocupa les fissures que solquen aquest pont del riu Colorado i que cada nit atreu centenars de persones que observen el vol dels ratpenats de tots els angles possibles: des de sobre i sota del pont, des de les ribes del riu, o des d’embarcacions de tota mena. El modest riu Colorado de Texas no ha deixat l’impressionant empremta en el paisatge del seu germà gran que discorre més a l’est entre Estats Units i Mèxic, però ofereix igualment un espectacle natural rar i únic. Un milió i mig d’animals es concentren en aquest pont que el creua. La seva presència ens arriba primer pel nas i després per l’oïda a mesura que ens apropem, encara de dia, al pont. Al capvespre els ratpenats abandonen el seu refugi segur i tranquil per volar cap a les zones agrícoles veïnes on troben els insectes que necessiten per alimentar-se. En fer-ho formen una llarga processó que s’estén vers l’horitzó. Les darreres llums del dia, amb la silueta del modern centre de la ciutat com a teló de fons, confereixen a l’escena un caire gairebé irreal. Una estranya però harmoniosa barreja de neons, gratacels i natura situen l’espectacle a les antípodes de l’ideal de natura pristina, però no per això el fan menys atractiu. Els aproximadament 140.000 visitants que anualment s’acosten a presenciar-lo en donen testimoni.

El negoci de Cory és una petita mostra del moviment econòmic que genera a Austin la colònia urbana de ratpenats més gran d’Estats Units, que d’acord amb les estimacions del Bat Conservation International (BCI) ascendeix als 8 milions de dòlars anuals. Els principals sectors beneficiats són la restauració, els hotels i els transports. Els visitants, tot i que majoritàriament texans, provenen de tots els racons d’Estats Units i d’un bon nombre de països estrangers. Dianne Odegard, l’enèrgica coordinadora de d’Educació i Capacitació Pública del BCI, ens dóna una càlida benvinguda al peu del pont i ens exposa la història de la colònia i la llarga lluita per la seva conservació que abandera la ONG que representa. Un gir del rebuig social cap a la posta en valor, aconseguit gràcies a l’esforç de sensibilització continuat des de la dècada dels 80, resumeix la gesta d’aquesta organització.

Homenatge als ratpenats del Congress Avenue Bridge.
Homenatge als ratpenats del Congress Avenue Bridge.
Alguns bat-indicis a la ciutat
Alguns bat-indicis a la ciutat
Ratpenats i màrqueting
Ratpenats i màrqueting
Per veure ratpenats a dalt a l’esquerra siusplau
Per veure ratpenats a dalt a l’esquerra siusplau
Expectació per terra i aigua
Expectació per terra i aigua
Dalt del pont al capvespre
Dalt del pont al capvespre
Maquillatge de ratpenats per passar-ho bé els més petits
Maquillatge de ratpenats per passar-ho bé els més petits
Ratpenats sortint de sota el pont
Ratpenats sortint de sota el pont
El pont en plena acció
El pont en plena acció
S’ha acabat l’espectacle
S’ha acabat l’espectacle




Tequila, pulque i ratpenats

Als voltants de la ciutat de Zacatlán, al nord de l’estat de Puebla, el paisatge pren un aspecte que se’ns fa alhora estrany i atractiu. Està dominat per les carnoses i exuberants fulles dels agaves, magueis com els anomenen aquí. Mentre passegem entre les ordenades rengleres d’aquestes imponents plantes que creixen a l’Hacienda Amoltepec, Martín Pichardo, director general de l’empresa Desarrollos Agropecuarios del Altiplano, ens endinsa amb passió en la seva dimensió cultural, econòmica i històrica, arrelada tant a la terra com a la societat de Mèxic.

Fa més de 10.000 anys que els pobladors d’aquestes terres exploten els magueis per a produir begudes, aliments i fibres per als usos més variats. Als entorns de Zacatlán els magueis es destinen bàsicament a la producció del pulque, una beguda fermentada de baix grau i alt valor nutritiu. Entre les begudes extretes del maguei també s’hi compten destil·lats com el mezcal o el conegut i icònic tequila.

Es fa difícil no mirar els magueis pulqueros amb certa reverència quan en Martín ens assabenta que només produeixen llavors durant la seva única floració, que marca el final d’una vida de 14 anys d’acumulació de reserves destinades a la perpetuació de l’espècie. Sense ratpenats no tindríem magueis, sentencia Martín. I la cultura mexicana, sense els magueis, seria molt diferent. Si no hi ha ratpenats pol·linívors, responsables majoritaris de la fecundació de les seves flors, a penes produeixen llavors fèrtils, ens precisa.

A l’est de Zacatlán es troba el Valle de Mezquital, que encara manté bones poblacions de ratpenats pol·linívors. És el refugi on Martín Pichardo i el seu equip mantenen la diversitat genètica dels magueis, permetent que es pol·linitzin i creuin de forma natural, i evitant així l’empobriment genètic de la varietat que empren, el maguei pulquero. A la resta d’explotacions que gestionen, amb entorns més alterats, els ratpenats escassegen i la major part de llavors creixen estèrils. La conscienciació de la població rural del Valle de Mezquital ha estat clau, i actualment protegeixen els ratpenats per a preservar els seus agaves, explica satisfet en Martín. Ramses Alejandro Cuatle, veterinari del Comité de Fomento y Salud Animal del Estado de Puebla encarregat dels controls de ràbia a la zona ens ho confirma: “Quan sorgeixen brots al Valle de Mezquital els ramaders no volen mostrar-nos les coves on hi ha vampirs”. Temen que durant els controls puguin perjudicar als “murciélagos buenos”, i saben les conseqüències que això tindria per als seus magueis.

 

Camp de magueis a Zacatlán
Camp de magueis a Zacatlán
Martín Pichardo mostrant-nos el cultiu
Martín Pichardo mostrant-nos el cultiu
La Hacienda Amoltepec
La Hacienda Amoltepec
Una planta amb molta història
Una planta amb molta història
Don Andrés preparat per extreure aguamiel dels magueis
Don Andrés preparat per extreure aguamiel dels magueis
Don Andrés i l’equip en un moment de descans
Don Andrés i l’equip en un moment de descans
Tornant amb la càrrega de aguamiel
Tornant amb la càrrega de aguamiel
Martín Pichardo ens mostra el pulque
Martín Pichardo ens mostra el pulque
Més derivats del pulque
Més derivats del pulque
Gravant ratpenats pol•linitzant els magueis
Gravant ratpenats pol•linitzant els magueis
El volcà Popocatépetl fumejant, comiat de Mèxic
El volcà Popocatépetl fumejant, comiat de Mèxic

 

Desvivint-se per la vida

El cansament ens venç després de les més de set hores de cotxe ens separen del darrer rancho on ens han conduït els veterinaris del Comité de Fomento y Salud Animal del Estado de Puebla. Portem cinc dies a Mèxic, i ens trobem de nou fent llargues hores de carretera després de dormir-ne poques. Molt poques. El ritme ens fa l’efecte que podria abatre’ns en pocs dies, i en canvi no sembla afectar a Dolores Manzano, Arturo Córdova i Ramses Alejandro Cuautle. Formen part de l’equip de 21 veterinaris que es bolquen amb cos i ànima en el control de la ràbia en el bestiar de l’estat de Puebla. Una feina que els obliga a desplaçar-se d’urgència allí on apareixen brots i a passar nits sense dormir.

L’horari enfront d’un brot de ràbia és complert. De dia, vacunacions. De nit, captures i control de vampirs. A tota hora, sensibilitzar i conscienciar la població afectada. El calendari és igualment atapeït: els festius ho són només si la feina està enllestida i no apareix cap brot més. A mig camí ens hem acostat a la ciutat de Puebla per trobar-nos amb Roberto Ramírez, director general del Comité. La responsabilitat de l’entitat que dirigeix és molt gran: protegir la salut dels animals domèstics de tot l’estat de Puebla i fomentar la ramaderia. La confiança i el respecte pels seus treballadors són les claus per mantenir l’alt nivell de compromís que la seva tasca exigeix.

La feina dels veterinaris és de proximitat amb els ramaders i habitants de nuclis rurals, i són en general molt ben rebuts, doncs la mort d’uns pocs caps de bestiar pot fer trontollar les petites economies familiars. Resolen un problema que es va fer evident durant la dècada dels 90 a Mèxic. Abans el bestiar que moria de ràbia no es diagnosticava correctament, ens explica Dolores Manzano. I aparentment no va ser fins passades algunes campanyes de vacunació que els ramaders es van convèncer que de tant en tant una part dels seus animals morien degut a aquesta malaltia.

Vacunació, control de les poblacions de vampirs, i pedagogia. Són els tres eixos sobre els quals gira la compromesa feina d’aquests veterinaris. Les campanyes de vacunació i control han reduït dràsticament la quantitat de bestiar afectat per ràbia, alhora que han permès que la població conegui els riscos i prengui mesures. La visita a diverses comunitats rurals ens permet ser testimonis del nivell de conscienciació aconseguit.

A Chila de Sal, a l’extrem occidental de l’estat, Alicia Vázquez ens acull a la seva modesta casa i ens explica com va ser mossegada a ple dia per un vampir amb ràbia, mentre rentava roba al riu. Malgrat ser un fet totalment inusual – els atacs a humans són molt rars – van capturar l’animal i van dirigir-se al centre de salut, seguint els consells rebuts durant les campanyes divulgatives del Comité. Un simple gest que va salvar la vida a Alicia, i que no hauria tingut lloc sense el coneixement del risc potencial. Una mica més al nord, a la comunitat de El Salado, al municipi de Jolalpan, una agradable reunió espontània amb els ramaders al capvespre posa de nou de manifest els excel·lents resultats dels esforços de sensibilització. Els ramaders locals coneixen amb detall quan cal aplicar els tractaments antiràbics, com diagnosticar al malaltia, i fins i tot com distingir els vampirs (murciélagos malos) de la resta de ratpenats (murciélagos buenos), que cal conservar pels beneficis que aporten a l’ecosistema, doncs mengen mosquits, pol·linitzen plantes i dispersen llavors segons ens expliquen ells mateixos.

La familiaritat del vampir
La familiaritat del vampir
Ramses i Omar, veterinaris del Comité
Ramses i Omar, veterinaris del Comité
De camí a una cova amb vampirs
De camí a una cova amb vampirs
Cercant vampirs dins una cova a Chila de la Sal
Cercant vampirs dins una cova a Chila de la Sal
Un uropígid es deixa fotografiar a l’entrada de la cova
Un uropígid es deixa fotografiar a l’entrada de la cova
Dolores Manzano alimentant vampirs captius per a les campanyes d’educació
Dolores Manzano alimentant vampirs captius per a les campanyes d’educació
Les gravacions del dia desperten interès
Les gravacions del dia desperten interès
Doña Alicia Vázquez, víctima d’un vampir
Doña Alicia Vázquez, víctima d’un vampir
Una víctima més habitual dels vampirs
Una víctima més habitual dels vampirs
Els veterinaris del comité amb l’equip de filmació
Els veterinaris del comité amb l’equip de filmació


Les tribulacions de vampirs i bestiar a Mèxic

Ens trobem un vampir atrapat a la xarxa poc després de fer-se fosc. Sempre venen per terra quan van a atacar el bestiar, ens aclareix la veterinària Dolores Manzano del Comité de Fomento y Salud Animal del Estado de Puebla, que coneix bé els costums d’aquests ratpenats. Per això han disposat el parany arran de terra just al costat del tancat on passen la nit les vaques.

Sens dubte el vampir es dirigia a consumir sang d’algun dels animals que Jesús Bando, membre de l’associació ramadera de Puebla, manté en el seu rancho. Don Jesús ens assegura que sempre que fan inspeccions del bestiar es troben diverses vaques mossegades per vampirs, i malgrat és de nit i es fa difícil distingir les possibles ferides amb la llum de la llanterna, ens fa revisar una part del ramat.

Potser per la manca de llum, potser perquè l’afectació realment no és tan elevada, no aconseguim trobar cap animal amb ferides recents entre les prop de 50 vaques que desfilen nervioses davant nostre. El ratpenat capturat, i la ferida rere l’orella del seu cavall, que regalima encara coll avall, són l’evidència irrefutable del problema i argument suficient perquè Don Jesús mantingui la seva posició: s’han de controlar les poblacions de ratpenats hematòfags. Ens insisteix que la vacunació antiràbica del ramat no pal·lia tots els problemes que ocasionen els vampirs. Don Jesús manté que els atacs reiterats als vedells més petits –els vampirs poden atacar diverses nits seguides la mateixa presa, aprofitant les ferides que ja els han infligit – sovint debiliten les víctimes, que acaben morint. Els veterinaris del Comité de Fomento y Salud Animal del Estado de Puebla que ens acompanyen es limiten a arronsar les espatlles quan els demanem si han constatat aquest efecte o si coneixen el seu abast. El retall de selva on ens trobem, que ens ha rebut alegre durant el dia amb el vol màgic del tucà, se’ns presenta ara molt més sinistre i misteriós.

En qualsevol cas, abans d’alliberar el ratpenat de nou, els veterinaris li unten el dors amb ungüent vampiricida. Tant ramaders com veterinaris l’utilitzen rutinàriament, però als profans del grup el producte ens sembla sortit de la imaginació d’algun dibuixant de vinyetes. Inspeccionem amb una mal dissimulada incredulitat l’etiqueta, i el nom del principi actiu que s’hi anuncia, la bromadiolona, només contribueix a augmentar el nostre escepticisme. Els vampirs són molt sociables i es netegen els uns als altres llepant-se, ens explica Arturo Córdova, veterinari del Comité. En fer-ho el verí s’escampa per la colònia i aconsegueixen així eliminar diversos individus, potser fins a una dotzena. D’aquesta manera disminueixen les poblacions de vampirs. La bromadiolona és un anticoagulant molt efectiu, que provoca la mort per hemorràgia interna. Res més lluny de la primera impressió quasi còmica que ens ha fet el producte.

Encara al municipi de Hueytamalco, a pocs kilòmetres però a força estona de camí (que ha inclós unes quantes patinades i una encallada del vehicle al fang), es troba l’ordenada finca de Gabriel de la Sierra, ramader i vocal del Comité. Mentre vacuna alguns dels seus zebús, la soferta varietat de vaca que cria, ens explica l’esforç que s’està fent des de l’administració per aconseguir que les campanyes de prevenció de la ràbia arribin a tots els ramaders. El preu de la vacuna, que cal aplicar anualment, ronda els 10 pesos mexicans per animal (uns 60 cèntims d’euro), i el quilo de carn de vaca ronda els 100 pesos. Les pèrdues derivades de no aplicar-la, tenint en compte que quan hi ha un brot de ràbia es poden morir entre el 2 i el 3% dels animals, són evidents. Per a Gabriel no hi ha motiu per no vacunar un cop entesos els balanços i tenint en compte el baix preu del tractament, subsidiat per l’estat. Conscienciar i informar els ramaders és la clau i l’aposta del Comité per controlar tant aquesta com la resta de malalties que afecten els ramats.

Zebús de la finca de Gabriel de la Sierra
Zebús de la finca de Gabriel de la Sierra
Gabriel mostrant-nos els materials per a la vacunació
Gabriel mostrant-nos els materials per a la vacunació
Vacunant el bestiar
Vacunant el bestiar
Don Jesús Bando a l’entrada de la seva finca
Don Jesús Bando a l’entrada de la seva finca
Vaquers de la selva
Vaquers de la selva
Mossegada de vampir fresca darrera l’orella
Mossegada de vampir fresca darrera l’orella
El bestiar lligat resulta fàcil d’atacar nit rera nit
El bestiar lligat resulta fàcil d’atacar nit rera nit
Pomada vampiricida
Pomada vampiricida
Amb el cotxe encallat al fang
Amb el cotxe encallat al fang

Del mite a la realitat

Aterrem a Mèxic DF per reprendre la filmació del documental i comencem amb un plat fort, el simple nom del qual ens evoca una barreja de temor i fascinació. Un animal que a la nostra societat es mou entre la fantasia i la realitat: el vampir.

Els vampirs són uns petits ratpenats que viuen a les regions tropicals d’Amèrica, i que són amb tot semblants a tantes altres de les aproximadament 1200 espècies existents al món. Una especialització molt peculiar, però, els fa diferents: són hematòfags, s’alimenten exclusivament de sang d’altres animals.

Els membres del Comité de Fomento y Salud Animal del Estado de Puebla ens guien i acompanyen cap a les zones rurals on es concentren els conflictes i els seus esforços. Allí tenim el rar privilegi de presenciar com actuen els vampirs, en un desplegament de sorprenents habilitats que els permet nodrir-se de la sang d’animals centenar de vegades més grans que ells.

Els veterinaris del Comité ens han preparat l’escenari amb tota cura i, caiguda la nit, després d’una espera que se’ns fa massa llarga per la intensitat de l’expectativa, veiem finalment com alguns vampirs s’atansen inadvertidament a la seva presa, saltant àgilment pel terra, amb moviments que ens semblen més propis d’un granota. La seva visió infraroja els rebel·la els punts més càlids de la víctima, on la sang flueix a flor de pell, i és aleshores quan entra en joc una bioquímica gairebé de ciència ficció: llepen el punt d’atac escollit fins adormir-ne els teixits gràcies als anestèsics que duu la seva saliva, fan una petita ferida amb uns esmolats incisius sense que la víctima ni tan sols en tingui consciència, i llepen la sang que no deixa de brollar per l’efecte dels anticoagulants que també generen de forma natural a la saliva. L’atac que presenciem es produeix a sobre de les peülles d’un cavall, de la qual el vampir s’aparta d’un ràpid salt cada que cop que aquest es mou i evita així mals majors, per tornar de seguida al seu menú. L’espectacle dura més de mitja hora, i es salda amb el vampir tip i amb suficient aliment per aquell dia, i amb el cavall amb una petita ferida sense aparent transcendència a la pota.

Existeixen tres espècies de vampirs, i només una d’elles s’alimenta de sang de mamífers. És el vampir comú, Desmodus rotundus en llatí. La transcendència dels seus atacs no es deu a la gravetat de les ferides que infligeix, sinó a les infeccions i malalties que pot transmetre entre les seves víctimes. Entre elles s’hi compta la malaltia que més temen els ramaders i les autoritats, la ràbia, de la qual els vampirs poden ser-ne portadors amb fatals conseqüències per les seves víctimes.

Mèxic folklòric
Mèxic folklòric
Estable a Hueytamalco, freqüentat pels vampirs
Estable a Hueytamalco, freqüentat pels vampirs
Preparant el material per gravar els vampirs
Preparant el material per gravar els vampirs
Vampir esperant el seu moment dins l’estable
Vampir esperant el seu moment dins l’estable
Gravant els vampirs en acció
Gravant els vampirs en acció
Vampir alimentant-se
Vampir alimentant-se

Un comiat multitudinari

És el nostre darrer vespre a Austràlia, i seguint les indicacions de la Jenny Maclean de l’Hospital de Tolga, ens hem atansat a la localitat de Herberton, al fèrtil altiplà de Atherton. El Wild River, riu salvatge, creua el poble i en aquesta ocasió fa honor al seu nom: una munió de guineus voladores roges (Pteropus scapulatus) s’hi reuneixen per passar el dia des de fa un parell de mesos.

Semblen ocupar tots els arbres, branques i troncs disponibles, i tot i que ens han comentat que deu haver-n’hi més de 100.000, un cop allí prenem consciència de la impossibilitat de quantificar-los.  La seva mobilitat i la magnitud dels seus campaments, que és el nom amb què es coneixen les seves colònies, fa que no se sàpiga quants efectius hi ha al continent ni quina és la seva tendència poblacional.

Admirem i gravem l’espectacle, mentre vehicles i vianants van creuant el pont i la colònia. Alguns vianants s’aturen a admirar-lo, amb més o menys sorpresa, d’altres ja acostumats semblen no parar-hi atenció, malgrat el fort soroll dels crits de ratpenats que arriba de totes bandes. Un parell de vehicles s’aturen fent soroll per foragitar-los (amb un èxit molt moderat que es dissol en la immensitat de la colònia).

Els efectes de la seva presència són visibles i es resumeixen en soroll i arbres trencats, unes circumstàncies que no agraden a una bona part de la població. Els beneficis que generen resulten més imponderables. La Jenny Maclean, capgira amb destresa la pregunta de per què cal conservar-los quan un visitant la interpel·la: “Si tenim més de 100.000 ratpenats nectarívors, que pol·linitzen plantes, afincats a la nostra zona durant els darrers 2 mesos, i que òbviament troben nèctar suficient per subsistir, algun servei deuen fer a l’ecosistema. No?

L’endemà el nostre avió surt a mitja tarda d’Austràlia, en direcció a Singapur. Hem trepitjat Indonèsia, amb un panorama més desolador, i Austràlia. El monitor de l’avió ens mostra amb detall la ruta de vol, on apareixen ombrejats els racons del món on ja s’ha fet de nit. Malgrat anem a 1000 km per hora cap a l’oest, com si no volguéssim deixar escapar de la llum del dia, la nit ens encalça inexorable abans d’arribar al nostre destí. Tindrà la cursa per salvar els grans ratpenats la mateixa sort?

El Wild River
El Wild River
Vista general de la colònia
Vista general de la colònia
Guineus voladores roges (Pteropus scapulatus)
Guineus voladores roges (Pteropus scapulatus)
Filmant la colònia
Filmant la colònia
Branques torçades pel pes dels ratpenats
Branques torçades pel pes dels ratpenats
Alçant el vol
Alçant el vol